Eivissa, 19 de novembre de 2022
SES DONES A L'ÍNDIA.
Vull intentar contar-vos com he vist a ses dones a l'Índia. Dic intentar perquè després d'uns dies visitant el país, tal vegada sa meua opinió és fruit d'unes observacions molt lleugeres i no són gaire exactes.
Però que hi farem, jo les he vist així.
Caminen vestides amb saris de colors brillants, moltes descalces i fonyant brutícia tot el temps. No podia deixar de mirar-les. Caminen amb una elegància innata. Sempre riuen i em miraven a través del vel que cobria el seu cap. Segur que miren estranyades de sa meua roba d'occidental. Procuren estar guapes, es maquillen i adornen el seu cos. Xerraven entre elles, anaven als mercats ambulants a comprar o cuidaven dels fills petits.
He vist dones molt ben vestides, ben arreglades, primes i molt guapes. He vist dones que no tenen res, però mantenen el seu orgull i la seua dignitat.
A pesar de ser de cultures diferents, m'entenien amb els gestos i ses mirades. Reien de ses coses més senzilles. He trobat venedores de flors fresques per a les ofrenes als temples, treballadores al camp, als jardins, als mercats, a ses obres de ses carreteres. Son ses dones que s'afanyen de sol a sol per portar unes rupies a ca seua per alimentar a sa seua família i portar endavant ca seua.
El guia ens explicava que néixer dona a l'Índia és una càrrega i no una alegria. Segurament una minoria ho tindrà fàcil, però sa majoria des de petites hauran de treballar com ho fan ses seues mares, hauran d'anar a recollir sa llenya mentre els seus germans estan a s'escola o jugant. Hauran de cuidar als més petits de ca seua i esperaran el dia del seu matrimoni sigui concertat i hagi d'abandonar ca seua, sa seua família i començar una nova vida a un lloc diferent on moltes vegades seran tractades com criades, buscant solament que tenguin fills mascles que seran el sostén de pares, germans, fills i nets.
A la gran ciutat una dona pot tenir una vida més senzilla, però si la pobresa la persegueix acabarà dormint i criant els seus fills a qualsevol carrer, on ningú la coneixerà, no sirà ningú i segurament a ses seues filles els esperi un futur similar.
Els pobles petits són més amables, no tenen llum o aigua corrent a ses cases, però almenys tenen un terrat per guardar a sa família. Treballen als camps, treballen de rentadores pels altres o tal vegada venen fruita al carrer. Però sempre les he vist contentes i amb un somriu perquè pensen tenir tot el que els fa falta. Tal vegada serà així, tal vegada això tan poc que tenen, sigui suficient per elles.
Sa vida no és fàcil per ses dones a molts de llocs del món, però a l'Índia és més complicat que a altres llocs. La societat decideix sempre per elles, treballaran tota sa vida i seran ses peces menys importants de la llar. Quan quedin viudes s'hauran de vestir de blanc pel la resta de sa vida i moltes vegades expulsades de sa casa del que fou el seu marit si no ha tingut fills i haurà de viure de la caritat.
Tant
de bo un dia ses dones que he vist a l'Índia puguin tenir veu i vot i
mantenguin el somriure de sempre. Sirà que llavors ningú decideix per
elles i tampoc decideix com han de viure sa seua vida.
