Heu arribat massa tard.

Eivissa, 16 de novembre de 2025.

HEU ARRIBAT MASSA TARD.

Vaig presentar un munt de reclamacions, tant personals com per escrit i per telèfon (crec que vaig emprar pràcticament tots els sistemes de comunicació… Bé, tots no. No vaig fer-ho amb senyals de fum ni tampoc amb coloms missatgers).

Després de ses meues queixes i, m’imagin, de ses de moltíssims altres clients igual d’indignats i esgotats, finalment els senyors de corbata vermella que manen al Banc de Santander han tingut una revelació divina. Sí, amics i amigues: han decidit beneir el meu barri amb un caixer automàtic. Un miracle de categoria. Que toquin ses campanes. Haurem d’encendre un ciri, perquè això no passa cada dia.

I jo, que no es diga que no som una persona agraïda, ho celebr. Faltaria més.
Ara bé… tampoc calia tant d’entusiasme, eh? No feia falta instal·lar-me’l just a sa cantonada de baix de casa, com si jo fos el seu client preferit. Quin detallàs. Quin luxe. Quin excés. De veritat, no feia falta. Per satisfer ses meues petites necessitats d’efectiu, ara només hauré de sortir del portal i caminar… què? Deu passes? Quin sacrifici més gros. On quedarà ara s’encant de travessar mig poble, esquivar turistes, pujar i baixar voreres i esperar semàfors només per treure vint euros? M’han llevat aquella aventura a la qual, mirau, ja li havia agafat gust.

Recordau que primer varen tancar sa majoria d’oficines a Vila i ens en deixaren només una, com si fos una espècie protegida que calgués conservar amb molt de compte. Ai aquella oficina .... sempre saturada, sempre amb gent fent cua i empleats sempre amb cares llargues. Entre queixa i queixa, avorrit, vaig acabar obrint un compte en una altra entitat que sí tenia oficines i caixers repartits per tota la ciutat. I amb aquesta, tot s’ha de dir, estic encantadíssim: gent normal, eficient i, sobretot, conscient que els clients existeixen. Una raresa, ja ho sé.

I ara, després de mesos d’inacció, ara sí: els del Santander obren un caixer al barri. Una decisió brillant, presa amb sa rapidesa fulgurant pròpia d’aquelles organitzacions que només es mouen quan les critiquen, quan els números cauen o quan noten que els clients els fugen cap a altres entitats.

I jo em deman, amb tota sa innocència del món: per quin motiu no ho vàren fer al revés? Primer omplir la ciutat de caixers i, després tancar oficines. Però clar, els miracles són així: inesperats, inexplicables i, en aquest cas concret, d’una reacció tan retardada com ja innecessària.

Així que, sabeu què vos dic, senyors encorbatats del Santander? Heu arribat tard. Massa tard. Ja no em feis falta. Ara el vostre caixer allà baix, ben lluent, serà només un recordatori irònic de tot allò que no vàreu voler escoltar quan tocava.