Un bon dinar.

Eivissa, 28 de Juliol de 2025.

UN BON DINAR. 

 

Ahir, en un d’aquells moments en què el cervell decideix fer una pausa i el cor pren decisions sense demanar permís, vaig tenir sa brillantíssima idea de reservar taula en un conegut restaurant del port de Sant Antoni. No sé si va ser sa calor, sa nostàlgia o un moment d’inconsciència. 

Però allò que havia de ser un dinar tranquil es convertí en una aventura de supervivència urbana.

Per començar, arribar-hi ja va ser tot un repte. A s’altura del primer semàfor d’entrada al poble, just on un esperava trobar ordre i civilització, es produí el primer atac: una manada de turistes joves (com en estat salvatge) va envair el pas de vianants com si fossin protagonistes d’una despedida de final de curs. Els jovens tots uniformats amb calçons curts, sense camisa, xancles de plàstic i una cervesa (mínim) a la mà. Alguns fins i tot en duien dues, una per mà: s’equilibri, ja se sap, és fonamental.

Ses al·lotes, per la seua banda, havien optat per una estètica “mig despullada cutre lux”. Vestits tan transparents que només tapaven ses vergonyes... i justet. Culs a l’aire, pits a punt d’alliberar-se, maquillatge de guerra i pestanyes postisses. El millor de tot? El seu absolut menyspreu per qualsevol norma de trànsit. Semàfors? Passos de zebra? Això no és per naltros.

Superada aquesta primera prova, amb sa meua integritat física sorprenentment intacta, vaig continuar cap al passeig marítim. Allà, sa cosa prenia aires de festival permanent: música a tot volum, cossos vermells com gambes i una barreja d’olors que oscil·lava entre protector solar barat, cervesa calenta i suor internacional.

Però el veritable repte arribà en el moment d’aparcar. El port, controlat per Ports IB, funciona com un estat independent: tenen les seues pròpies lleis, màquines, tarifes i sentit del temps. Aparcar-hi una hora i mitja pot costar-te un ronyó… o dos euros, que és més o manco el mateix si tens en compte que a dos carrers la zona blava del poble encara té preus humans. Però bé, vaig pagar, vaig treure el tiquet i em vaig trobar amb aquell límit d’1,5 hores que marcaria el meu ritual gastronòmic.

Cronòmetre en marxa, vaig entrar al restaurant. Havia de dinar entre les 13.41 i les 15.11. Un repte olímpic.

Allí, finalment, començà sa millor part del dia: el menjar. El bullit de peix, senzillament excepcional. Peix fresc, cuit amb precisió de rellotger suís. Roja, gall de Sant Pere i altres meravelles que es fonien en boca. Vaig disfrutar amb aquells caps gelatinosos i plens de sabors. En pocs llocs saben cuinar el peix així.

Després, s’arròs a banda: ni passat, ni dur, ni insípid. Un arròs saborós, amb textura suau i aquell punt exacte de sal que només els bons cuiners dominen. No en va sobrar ni un gra. Sa paella quedà neta.

De postres, una petita delicadesa per compartir i un cafè amb Fernet, curt però imprescindible. Perquè ses aventures, ja se sap, exigeixen cafeïna... i un toc d’alcohol.

A les 15.00 hores, puntual com una multa, sonà s’alarma del mòbil: quedaven 11 minuts per arribar al cotxe abans que Ports IB activàs el mode “sanció automàtica”. Un dinar deliciós… a velocitat de Fórmula 1.

I quan ja pensava que ho havia superat tot, quedava l’escena final: el retorn pel passeig. Allà, vaig topar amb el que avui és el veritable rostre del turisme de Sant Antoni. Grups de joves menjant directament al carrer, asseguts a terra o als bancs com si fossin taules d’un càmping urbà improvisat. El menú? De supermercat barat: barra de pa, embotit de plàstic, sangria en brics, cerveses i bosses de patates. Una experiència gastronòmica a baix preu.

Els restaurants i bars del passeig? Mig buits. Sa clientela potencial, menjant al banc o a terra, contents de gastar-se centenars d’euros en avions, hotels i discoteques, però incapaços de pagar per una bona paella.

I jo, després d’haver sobreviscut al safari turístic, al sistema d’aparcaments inventat per un geni malvat de Ports IB i a un dinar exprés, però sublim… vaig decidir que, molt probablement, no hi tornaré fins passat s’estiu. O fins que Sant Antoni recuperi sa capacitat d’acollir gent sense haver de posar cartells de “Perill: zona infestada de turistes”.