Un flat white amb gel (per favor).

Eivissa, 17 de Juliol de 2025.

UN FLAT WHITE AMB GEL (PER FAVOR).

 

 

Demanar un cafè a Anglaterra no és un simple acte quotidià. És una prova de resistència, una batalla cultural i, sobretot, un espectacle, una comèdia on jo, es client, faig es paper d'estranger que no enten s'idioma.

No es tracta només d’escollir entre cafè sol o amb llet, no. Allí hi ha tot un ritual de paraules clau i codis no escrits. Primer s’ha d’escollir entre latte, cappuccino, flat white, americà, expresso i una llarga llista de més varietats. Després, s’ha de triar sa mida: curt, llarg, normal. I encara falta decidir si ho voleu amb llet de vaca, d’avena, de civada, de coco, de soja o de qualsevol altra cosa vegetal. Ah, i no oblideu si el voleu sense sucre o amb escuma. Finalment, heu d'indicar si el voleu "para llevar" o el voleu per prendre dins del local. Un embolic.

Però sa meua història particular va ocórrer fa uns dies a una cafeteria Costa, a s’aeroport de Birmingham. Jo, innocent com una persona que no ha fonyat mai terres angleses, vaig fer sa comanda amb una confiança espanyola que ara només puc qualificar de temerària:

"One coffee decaf flat white and ice, please"

Silenci. Un silenci d’aquells que pesa. Sa barista (una al·lota amb els cabells recollits en un monyo  i tatuatges a diverses parts del cos) em va mirar com si li hagués demanat que em servís el cafè d’una forma equivocada.

"Are you sure?" em va dir.

"Yes. I'm sure". Sí, estava segur. Vull dir, no era una broma. Només volia cafè descafeïnat amb llet... i gel. En aquest ordre. Una beguda que, en qualsevol xiringuito d’Eivissa, et serveixen abans que acabis de pronunciar sa paraula “amb”.

"Are you... sure?" va insistir, aquesta vegada amb una mirada de preocupació i sospita de què no sabia ben bé que estava demanant. Em va mirar com si no sabés que si barrejava cafè i llet calenta amb gel dins el mateix got podria explotar espontàniament.

Jo, amb el somriure de qui ja no vol donar més explicacions, vaig assentir. I llavors va arribar sa frase definitiva:

"You're Spanish, right?"

No “Where are you from?”  Ni tan sols “Do you usually take coffee like that?”. No. Directament: “Ets espanyol, veritat?”, amb aquell to paternalista i d’aire de superioritat, com qui descobreix una nova espècie humana que beu cafè malament.

"No, pitjor. Soc eivissenc", li vaig dir. I vaig veure una lleugera confusió a la seua cara. Potser va pensar que m’inventava el lloc. O que era un tipus d’algun lloc rar.

Me’l va servir, sí. Un Flat White amb gel. I jo, com si res, vaig agafar el got amb orgull i me’n vaig anar a una taula a beure aquell líquid com si fos sa cosa més normal del món.

Perquè al final, es cafè (sigui flat white, expresso, tallat o amb llet condensada) és una qüestió d'identitat. I jo, com a eivissenc, tinc dret a sa meua dosi de cafè amb llet i gel, encara que sigui en terres angleses.

I si algun dia aprenen que es cafè també pot ser fred, potser deixaran de posar llet d’avena en una tassa. O potser no. Potser continuaran mirant-nos com si naltros fóssim els rars. Però com dic sovint: pitjor per ells.