Matí amb sa meua podòloga preferida.

Eivissa, 15 de Juliol de 2025.

MATÍ AMB SA MEUA PODÒLOGA PREFERIDA.

Hi ha qui comença el dia amb ioga, una caminada per sa platja, meditació profunda o un cafè mentre contempla el sol com surt per damunt s’horitzó. Jo no. Avui he començat el dia amb una revisió d’ungles i una bona dosi d’àcid. Sí, heu llegit bé: àcid.

Tenia cita amb n'Aroa, sa meua podòloga de confiança a les vuit del matí. Una hora que, sincerament, hauria de reservar-se per forners, policies o gent acostumada a matinar. Jo, jubilat responsable i fidel defensor del “modo a poc a poc”, acostum a posar-me en marxa una mica més tard, després del ritual d'esmorzar i temps per escriure o llegir els diaris. Però avui era un d’aquells dies excepcionals. M’he llevat, m’he dutxat i he sortit de casa convençut que estava a punt de fer una gran contribució a sa meua salut podal.

Primera clatellada del dia: s’aire del carrer. Una bafarada "d'eau de merda" m’ha rebentat a sa cara. Es contenidor d’orgànic del meu carrer continuava fermentant i fent pudor sense que, a aquesta hora, l’hagin retirat. Mentre els pobres operaris de sa neteja del carrer intentaven fer desaparèixer els rastres d’una ciutat que de dia i de nit s’embruta massa.

Al meu voltant, sa fauna habitual: gent que camina sense aixecar els ulls de sa pantalla (el mòbil és sa nova brúixola d'aquests temps), aires condicionats escopint calor sobre els vianants com si fóssim pollastres a l’ast, i jo, fent equilibris per no trepitjar ses merdes de ca.

I, com si fos una prova més, m’he topat amb un amic (ell m’ha reconegut, però jo he hagut de creure-li per no quedar malament). Sortia del gimnàs, xop de suor, amb samarreta enganxada, ulleres de sol, xancles i una bona dosi d'energia matinal. Ens hem saludat com bons coneguts que comparteixen s’art de dissimular sa incomoditat, i hem seguit cadascú cap a ses nostres obligacions respectives: ell, presumiblement, a prendre una reconfortant dutxa i beure un batut de proteïna; jo, a fer-me revisar ses ungles dels peus.

Finalment, arrib a sa consulta. N'Aroa, puntualíssima em rep amb el seu somriure de professional. Em mira ses ungles amb ull crític i exclama: “Millor, veritat?” I sí, ho reconec: progressam. El seu entusiasme és sincer.

Però sa pau dura poc en el món podològic. Tot d’una, la seua mirada baixa cap a sa planta del meu peu esquerre i es transforma en alarma mèdica: “Però què és això?! Si són berrugues!” Jo, amb una innocentesa digna d’un sant: “No les havies vist s’altra vegada?” Doncs no. Resulta que ses ungles eren tan lamentables que no va gosar mirar més avall. Era un tema de prioritats.

Es veredicte és clar: no són calls, ni una al·lèrgia a ses sandàlies. No. Són berrugues plantars. I toca eliminar-les. Amb àcid.

N'Aroa m’ha fet una neteja a consciència i després ha aplicat l’àcid amb una delicadesa que només poden oferir aquells que saben exactament on colpejar perquè piqui més. I pica. Com si et clavassin agulles.

Instruccions d'obligat compliment: res de remullar els peus. Res de piscines. Res de platges. I la setmana que ve, hem de repetir. A una hora més prudent. Per favor. “Li va bé a les 8.30 hores?”. Bé, quan vostè digui. Perquè, clar, com no n’hi ha prou amb una dosi, hem de fer tractament durant unes quantes setmanes. Sa guerra contra ses berrugues és llarga i cruel.

Què hi farem. Al cap i a la fi, sentir-se cuidat (encara que sigui amb àcid) sempre reconforta.