Concert d'havaneres.

Eivissa, 22 de Juliol de 2025.

CONCERT D'HAVANERES.

El cartell ho deia ben clar: Nits de Museu 2025. Concert d’havaneres. I jo, innocent de mi, m’ho vaig creure. Pensava: passaré unes hores agradables escoltant cançons de mar, a la fresca, recordant amb nostàlgia els anys a Formentera. Un clàssic d’estiu, vaja. D’aquells que no molesten, no fan pensar ni sorprenen. O això em pensava.

Arribam, i sa majoria dels seients ja estan ocupats. Temps per saludar coneguts, fer una mica de xerrada i, per cortesia dels organitzadors, tastar un mos de rebosteria eivissenca i un beure fresc. Tot pintava bé.

Els primers compassos em confirmen que sa cosa anava segons el guió. Van començar amb un parell d’havaneres de ses de sempre. Es públic, una barreja d’aficionats fidels i algun despistat que només cercava un acte gratuït amb cadira, estava tranquil. Fins aquí, cap problema.

Però al cap de tres cançons, tot va canviar. Sense previ avís, amb nocturnitat, el director agafa el micròfon. Tenia aquell posat seriós de músic aficionat convençut que el món li deu alguna cosa per haver après a tocar un instrument "difícil". Amb veu greu anuncia:

- Ara, si ens permeten, farem una breu pausa en el programa habitual per després interpretar unes peces de música clàssica.

Pausa? Breu? Jo no sabia que havia vingut a un concert sorpresa. Però el millor encara havia d’arribar. Aviat vaig entendre el motiu real de sa interrupció: es director també era violoncel·lista. I, és clar, havia de lluir-se. Què és això de muntar un concert i no tenir el teu moment de glòria? Això no era un concert d’havaneres; era una declaració d’autoestima en forma de recital.

I comença s’espectacle. No em refereix a sa música, sinó al ritual previ. Perquè si hi ha una cosa que alguns músics fan molt bé, és preparar-se davant del públic com si fossin cirurgians a punt d’obrir un tòrax. Sa cadira, que fins aleshores semblava perfecta, de sobte no està bé. S'atril necessita tres centímetres més a l’esquerra i una inclinació de disset graus. Ses partitures, ai ses partitures! Col·locades amb una delicadesa pròpia d’un sommelier abocant un vi de reserva. I s’instrument… una afinació obsessiva, amb aquella cara de “estic a punt de fer història”.

Mentrestant, naltros allà, esperant. Silenci. El públic es remou. Algú fa un comentari fluix, un altre mira es mòbil amb dissimulació. I finalment, llum verda: comença sa peça. Llarga. Sobretot llarga. Ni reconeixible, ni emocionant, ni adequada al context. Una mena de melodia trista i plana que em va deixar glaçat. Però ei ... el violoncel·lista tocava molt bé. I d’això es tractava, veritat?

Sa vetllada encara no havia acabat. Després de sa pausa de musica clàssica, ens anuncien (amb gran entusiasme) s’estrena mundial de dues noves havaneres. Estrena mundial, com si fóssim al Liceu de Barcelona escoltant una òpera inèdita de Verdi. “Havaneres escrites per dos escriptors eivissencs importants”, ens diuen. Un el conec. Un exprofessor de institut. Fa molta feina, escriu, bona gent. S’altre, suposadament “conegut”, no el coneixia ni jo ni els veïns. Però bé, en aquesta illa, si publiques un llibre d’autoedició, ja ets “autor reconegut”.

Ses havaneres, com a peces musicals, no passaran a sa història. Però el moment era tan carregat de pompositat que ningú va gosar ni badallar. Tothom quiet, com si escoltéssim s’himne nacional. I quan semblava que el concert arribava al final, arriba el gag final del director. I no, no és broma. S’home agafa el micro i, amb un somriure, diu:

-Com s’ho estan passant? Com veuen la relació qualitat-preu del concert? Excel·lent, veritat?

Aquí vaig sentir una combinació d’indignació i vergonya. Qualitat-preu? Però si el concert era gratuït! Bé, per naltros. Ells, els músics. cobraven, i ben cobrats. I qui pagava? El Consell d'Eivissa. I qui paga al Consell? Naltros, amb els nostres impostos. Els que seiem allà, aguantant ses ganes de riure davant aquella solemne estupidesa, i els que havíem escoltat vint minuts de música clàssica sense demanar-ho. Quina barra. Allò no era un concert, era una estafa musical amb subvenció pública.

Quan finalment s’acaba sa funció, alguns aplaudeixen per educació, i uns quants (jo inclòs) per inèrcia, per treure’ns de sobre aquella sensació d’haver estat enganyats.

Vaig sortir del recinte pensant que sa pròxima vegada m'agradaria més un concert desafinat però honest, abans que una havanera embolicada en paper de violoncel i ego inflat.

Això sí: sa relació qualitat-preu… inoblidable.