Eivissa, 1 de març de 2026.
TORNAR A SES TORRES D'EN LLUC.
Hi ha llocs que no només es visiten. Hi ha llocs que et criden. I els amants del senderisme m’entendran. No és només una qüestió de paisatge; és una crida llunyana, antiga, com si sa terra mateixa em demanàs que hi torni.
Un dia del passat mes de gener vaig fer una caminada amb un grup d’amics i amigues des de Santa Agnès fins a Sant Mateu. Una caminada molt polida pels camins del Camp Vell, d’aquelles per retrobar-se amb sa terra, amb el silenci i amb un mateix. Caminàrem entre parets seques, camps adormits d’hivern i un aire fresc que semblava netejar els pensaments. El sol baix, tímid, pintava ses figueres despullades i ses parres encara adormides. Tot respirava calma.
A un moment determinat, vam passar per s’encreuament del camí que va a Ses Torres d’en Lluc. No era el nostre destí inicial i vàrem passar de llarg. Però alguna cosa dins meu, estranya, em va fer parar. Era com si una veu interior em digués: Vine!
No va ser curiositat. Era una necessitat. Ses Torres d’en Lluc no són només dues construccions de pedra damunt una elevació costanera. Són un misteri. Situades entre el pla i els penya-segats que miren cap al nord, custodien s’horitzó com si encara esperassin una amenaça que ja no ha d’arribar. Sa seua murada, seca i robusta, recorda altres temps, quan la mar no era només bellesa sinó també perill.
Sa setmana passada, també junt amb el grup habitual d’amics i amigues, vaig complir aquell impuls. Iniciàrem sa caminada des de Sant Mateu. Travessàrem el pla a bona marxa. Teníem pressa, com si el lloc ens estigués esperant. Com si arribéssim tard a una cita antiga.
Es camí de pujada, tot i ser un poc empinat, el férem a bon ritme. Un poc abans d’arribar, vàrem fer una parada. Necessitàvem agafar forces per encarar el tram final. Carreranys, pedres, roques, arbres caiguts… trobàrem de tot. Aquell tipus de camí que et posa a prova, però que també et connecta amb s’essència de caminar: avançar malgrat ses dificultats, escoltar sa respiració, sentir el batec del cor, el tremolor de ses cames i continuar endavant.
Ja al cim de sa muntanya, aparegueren ses casetes de carboners, ses parets de pedra, els bancals envaïts per sa vegetació. Restes d’una vida antiga, dura, callada. Homes que feren carbó, que visqueren setmanes entre pins i fum, amb la mar al fons com a única distracció. Cada pedra semblava tenir memòria.
I de sobte… el mirador.
Davant nostre, un espectacle: el Cap Rubió i sa badia de Cala Eubarca. Impressionant. Feia un dia clar, d’aquells que semblen irreals. Allà lluny, a l’horitzó, vèiem ses costes de Mallorca, com una ombra blavosa suspesa damunt la mar. Impossible no quedar anestesiat davant tanta bellesa. El temps es va aturar. El silenci també.
Però Ses Torres d’en Lluc no només impressionen per ses vistes. Impressionen per ses preguntes.
Quin sentit tenien aquelles construccions defensives en un lloc tan inaccessible? Qui les havia aixecat? Pagesos organitzats per vigilar sa costa en temps de pirates? Una estructura de guaita complementària a altres punts de defensa de s’illa? O potser un refugi fortificat d’alguna família poderosa? No hi ha documents clars. Només hipòtesis. I sa pedra, que calla.
Sa tradició oral, però, és més atrevida que els arxius. Conta sa llegenda que en aquestes terres s’hi sentien els “ais”. Gemecs llargs, profunds, que el vent arrossegava ses nits de tempesta. Alguns deien que eren ses ànimes dels qui havien mort defensant sa costa. Altres, que eren crits de sentinelles avisant d’un perill invisible. Hi ha qui assegurava que, si t’atures en silenci absolut, pots escoltar-los encara avui, confosos amb el xiulo del vent entre ses pedres.
Els “ais” formen part d’aquell univers de pors i misteris que envoltava sa vida pagesa. En un món sense llum elèctrica ni soroll constant, sa nit era un territori sagrat i temut. Qualsevol so prenia una dimensió sobrenatural. I Ses Torres, amb la seua silueta retallada contra el cel, no podien ser sinó s’escenari perfecte per a aquestes històries.
Un poc després, tornàrem enrere i enfilàrem roques amunt per trobar-nos amb el mur i ses torres. De prop impressionen encara més. Sa pedra encaixada amb paciència, sa posició estratègica, sa sensació d’aïllament. Des d’allí, sa vista sobre ses Torretes i tota sa línia de costa és absoluta. Vaig entendre, per un moment, el sentit de vigilar. Vaig entendre la por. I vaig entendre, també, la necessitat de protegir-se.
Quantes mirades havien contemplat aquell mateix horitzó abans que naltros? Quants ulls havien buscat veles sospitoses a la llunyania? Quantes nits de fred, quantes hores d’espera?
Em vaig emocionar. Una vegada més, aquell lloc m’havia remogut el cap i el cor. No només per la seua bellesa, sinó per la seua memòria invisible.
El camí de tornada va ser lent. Ses meues cames no podien anar més ràpides. Era com si no volguessin partir. Vaig fer el camí girant el cap enrere mil vegades. Una força interior m’impedia mirar endavant.
He de tornar-hi. El més aviat possible. Amb més temps. Potser a posta de sol. Potser un dia de vent fort, per sentir si els “ais” encara xiuxiuegen entre ses pedres.
Perquè hi ha llocs que no es visiten. Es viuen. I Ses Torres d’en Lluc és un d’aquests llocs que no s’acaben mai.
