Eivissa, 6 de Juliol de 2025.
CANTAR EN LLATÍ MAI FALLA.
El programa prometia: Encantades, dirigides per Jordi Martí, oferiren un repertori coral amb peces de diverses èpoques i autors. El programa, variat i ben escollit, alternava clàssics reconeixibles amb petites joies totalment desconegudes (almenys per jo). Tot plegat, interpretat amb sensibilitat i una execució més que acceptable.
Les Encantades van cantar amb solvència, precisió i una harmonia digna d’elogi. S’hi notava sa feina feta, s'havia assajat el repertori i una clara voluntat d’agradar. El públic ho va reconèixer amb entusiasme: aplaudiments i aquell comentari espontani que ressonava a s'acabament del concert “Aquest sí m'ha agradat!”. I amb raó: musicalment, el concert va ser una delícia.
Ara bé, no tot van ser flors. Si hagués de posar-hi un “però” (i què seria d’una crítica sense el seu però?), aquest seria sa pronunciació de s’anglès. Ai, s’anglès… Aquest idioma universal que, en segons quines boques, es converteix en un experiment fonètic.
És realment necessari, al segle XXI, sentir "tomorrow" pronunciat amb una “o” ben oberta? O aquell "forever and ever" articulat amb una “e”? Més que una declaració d’amor infinit, sonava com una amenaça lingüística.
I no parlam només de l’accent. Parlam de síl·labes desfigurades, vocals fora de lloc i consonants que desapareixen. Ses peces en anglès, francament, per jo eren inintel·ligibles.
És evident que no tothom ha de dominar s’anglès (ni falta que fa). Però si es decideix incorporar-lo al repertori d'un grup amb aspiracions professionals, potser caldria una mica més de rigor. O, en cas contrari, tornar als clàssics de sempre: el bon vell llatí. Té una virtut innegable: ningú el parla, i per tant ningú pot protestar amb fonament. És una zona segura pel cant coral. Et pots equivocar i ningú no se n’adona.
En definitiva, un concert exquisit per a s’oïda musical, un petit malson per a s’oïda dels que saben anglès, i una gran vetllada dins el cicle Nits de Museu. Ara bé, si ses Encantades volen fer justícia al seu nom, potser caldrà triar: o es pronuncien millor ses vocals angleses, o es tornen a abraçar els clàssics en llatí. Perquè, com bé sabem, un "Aleluya" ben cantat mai falla.
No hay comentarios:
Publicar un comentario