Un gran pas.

Eivissa, 15 de juny de 2025.

UN GRAN PAS.

Després de setmanes mirant s’agenda de reüll, consultant obsessivament el vent i els núvols, avui ha arribat es moment. Ja no podia esperar més. Es meu cos m’ho suplicava. Sa meua pell, seca i ressentida per totes ses inclemències de s’hivern, m’ho exigia amb una veu clara: cap a la mar.

Era... necessari. Inevitable. Gairebé una qüestió de salut.

Així que, amb determinació, m’he enfundat es banyador de s’any passat (sa visita al Decathlon continua pendent; ho tenc apuntat), he agafat sa tovallola (també vintage, fidel companya d’estius passats) i m’he dirigit cap a sa platja de Ses Figueretes. Tocava complir es ritual de cada any: es primer bany de sa temporada.

Però ai .... Sa realitat m’ha rebut com una clatellada d’aigua freda: no era s’únic amb sa idea brillant. Sa platja era un formiguer humà. Gent esperant per entrar, gent nedant com si s’acabés el món, criatures corrent per tot arreu, pares i mares cridant noms com si estiguessin a s’hora de sortida d’un col·legi, i una legió de banyistes, mòbil en mà, buscant per Instagram.

Tot en ordre. S’estiu és això.

He començat a caminar per s’arena (que ja cremava) esquivant infants amb pales i poals, parelles fent-se selfies d’amor etern (mínim fins al setembre) i un senyor estès a sa vorera com una estrella de mar jubilada. Res de nou: Obstacles típics d’un dia de platja.

Després d’aquesta gimcana d’alt nivell, he arribat al final de sa platja. I, en tornar, com marca sa tradició, el millor dels estius: m’he trobat amb algunes de ses amigues fidels de Ses Figueretes. Ses de sempre. Ses del “ja era hora!” i el “quina calor, eh?”. Hem posat el dia al dia, repassat temes profundament intranscendents (com ha de ser) i celebrat el retorn com toca: sense protocol ni presses.

Aquesta, i no cap altra, és s'autentica cerimònia d’obertura de sa temporada.

Quan he vist arribar es meu net, ho he sabut: era es moment. He deixat ses meues amigues i, amb pas decidit, m’he dirigit al meu racó favorit de sa platja. He entrat a s'aigua. Primer els peus: freda. Després fins als genolls: més freda. Quan s’aigua ha tocat sa "línia de flotació" ... glaç! Però calia mantenir sa dignitat: mirada fixa a l’horitzó, braços enrere, somriure de “jo, freda? Què dius! Està molt bona!”. I, finalment, el capbussó.

Fet. He nadat. Sí, amics i amigues: he fet es primer bany de sa temporada.

S’aigua, freda, m’ha rebut transparent i neta, sense cap objecte estrany flotant (fet que valor molt, després d'altres estius). M’ha deixat surar tranquil·lament. He jugat amb el meu net i la seua mini taula de surf. He fet dues braçades i mitja (es primer dia, no cal fer es valent) i he sortit amb el cap ben alt. Missió complerta. Ritual consumat.

Ara ja us puc parlar amb sa superioritat moral de qui pot dir: “Ja m’he banyat. I tu? Encara no? Ai, que no saps el que et perds...”