Per quin motiu plores?

Eivissa, 12 de juny de 2025

PER QUIN MOTIU PLORES?

S’altre dia vaig tenir el “plaer” de veure el partit entre l’Eivissa i l’Andorra. Un esdeveniment digne de recordar... si el que voleu és aprendre com no s’ha de jugar un play-off d’ascens. Ja us podeu imaginar que en vaig sortir decebut. Bé, bastant més que decebut.

Però no us confongueu: per jo, el partit va ser tota una lliçó. Una d’aquelles que la vida et regala com un clotellada amb sa mà ben oberta.

L’Eivissa va sortir al camp amb una energia... diguem-ne dubtosa. Com si no tinguessin clar si jugaven un partit decisiu o si havien anat a fer una passejada pel recinte de Can Misses. Un penal fallat (és clar, per continuar amb sa tradició), zero perills, zero idees i una actitud que només puc descriure com a "pasota".

Ni corrien, ni pressionaven, ni tan sols semblava que creguessin que allò anava amb ells. El rival? L’Andorra, que sense ser la selecció espanyola, com a mínim sabien on tenien els companys i que havien de fer amb sa pilota.

Però sabeu què va ser el pitjor? El marcador? No. El pitjor va ser sa sensació d’haver regalat una oportunitat. I això, en el futbol (i a la vida) es paga car. Perquè el problema no és perdre un partit important: és haver estat badant tota sa temporada contra equips molt inferiors.

Així que apuntau això amb lletres grosses i vermelles: el que vulgueu aconseguir, comencau a treballar-ho des del primer minut. No espereu que arribi sa final per posar-hi ànima, perquè potser llavors ja serà massa tard. No hi ha èpica que valgui si heu estat dormint tot s’any.

I sabeu què va ser el més trist? A s'acabament del partir, veure els jugadors estirats damunt la gespa, plorant com si s’hi haguessin deixat la vida. Perdonau, però si no heu lluitat, si no heu suat cada pilota, si no us heu deixat sa pell... què collons plorau? Per quedar bé a sa foto? Per fer llàstima? No, amics. Això no va així.

Perdre no és el problema. El problema és no haver intentat guanyar amb totes ses forces.

Recordau això sempre: ses pedres al camí hi seran, i moltes. Però no hi són per aturar-vos, sinó per posar-vos a prova. Caure, aixecar-se, tornar a caure i tornar-se a aixecar més forts. Així es fan els valents, els que no es rendeixen.

Així que, ja ho sabeu: sigueu dels que lluiten, no dels que es queixen. Donau el millor de valtros sempre, fins i tot quan ningú us miri. Que no us faci por perdre, però que mai us faci vergonya haver-vos quedat a mitges.

I, sobretot, que mai jugueu com l’Eivissa de s’altre dia.