Canviaré de cantonada.

Eivissa, 28 de Juny de 2025.

CANVIARÉ DE CANTONADA.

Tot va començar com una broma d’una amiga. Com aquell “bon dia” automàtic de cada matí.

- Hola, Pep, com va el negoci?

- Poca gent, eh?

Durant tot el curs escolar, a les vuit del matí he recollit el meu net, hem estat una hora a casa, i a les nou l’he deixat a s’escola. Rutina automàtica. I així, gairebé sense voler, he acabat reconvertit en mobiliari urbà, empadronat a sa cantonada de ca nostra.

Plogués (bé, a Eivissa no plou gaire), o fes aquell vent que et despentina i et torna a pentinar al revés, jo allà estava. Quiet, com si n'hi haguessin clavat al carrer. A força d'estar-me a sa mateixa cantonada, he vist passar tota una fauna urbana: jubilats amb pressa que se'n van a caminar, adolescents amb auriculars que encara no saben què vol dir “bon dia”, i gent tan enganxada al mòbil que podrien atropellar-te i ni notar-ho. Amb alguns, per pura repetició, ens hem acabat saludant. Un “bon dia” murmurant, una mitja rialla, i endavant. Altres, ni això. Passen amb sa cara mig adormida, seguint cap a sa feina.

A l’hivern, a aquella hora del matí, encara és un poc fosc. I jo, allà, com una escultura municipal. De tant en tant, alguna coneguda em feia sa broma de sempre:

- Bon dia, Pep! Hauràs de canviar de cantonada, avui no hi ha gaire trànsit!

I jo riguen, perquè sí, l'escena feia pensar que estava “haciendo la calle” amb finalitats... "professionals".

I així han passat els dies, els mesos, els anys. Tots els cursos escolars. Tots gairebé iguals. Fins avui: Penúltim dia de curs. Un matí qualsevol, fins que ha deixat de ser-ho. Estava al meu lloc de sempre (mà a sa butxaca, mirada perduda) quan s’acosta una dona amb accent sud-americà. Em mira fixament i em diu:

- ¿Estás solo? ¿Quieres que subamos a casa, nos tomamos un café y pasas un rato agradable?

Silenci. M’he quedat de pedra. Jo, s’estàtua de sa cantonada, interpel·lat com si fos un client habitual? Dubt. Me la prenc seriosament? Li segueix el joc? L’envio a passejar? 

Finalment, amb un somriure forçat i educat, li dic que no, gràcies, que el cafè me’l prenc a casa i que ja m’està bé així.

Però clar... el mal ja està fet. Es dubte ha quedat sembrat. Sa llegenda urbana s'estendrà. I si s’any vinent, quan torni a fer de mobiliari urbà matiner, algú em diu:

- Bon dia, Pep! Avui tens clientela?

Hauré de començar a declarar ingressos i facturar amb IVA? 

Definitivament, el curs que ve... canviaré de cantonada.