Miracles? No. Gràcies.

Eivissa, 27 de setembre de 2025.

MIRACLES? NO. GRÀCIES.

 

El cartell de l’entrada no enganya. Amb una honestedat que desarma, el centre de rentat “Tu coche” et rep amb una frase que sembla extreta d’un evangeli: “No fem miracles, però ho intentam.”

Fa uns dies, hi vaig dur el meu cotxe, brut com si hagués fet el ral·li Dakar. En va sortir com acabat de sortir de fàbrica. Després d’aquest miracle, vaig decidir tornar-hi, aquest cop amb el cotxe de sa meua filla.

Ella fa feina i té horaris complicats, com gairebé tothom en aquesta illa que no viu de rendes. I com que els jubilats estam per tot, vaig assumir la missió amb diligència: puntual, discret i lleugerament orgullós de sa meua utilitat familiar.

A s’hora de deixar-lo al centre, ja em van avisar: havien quedat amb sa meua filla que només el netejarien per dins. Només per dins? Perfecte. Si ella ho havia acordat així, endavant. A veure si feien un altre miracle, perquè el cotxe feia mala vista de tan brut.

Quan el vaig anar a recollir, el miracle, aquest cop, només s’havia produït a mitges. Vaig obrir ses portes i vaig quedar meravellat per tanta netedat interior. Ara bé, per fora, es cotxe continuava arrossegant la seua capa de pols, amb insectes fossilitzats i algun excrement d’au que semblava col·locat expressament, com a decoració moderna.

Amb educació, i una mica de perplexitat, vaig demanar per què no l’havien rentat per fora. I aquí va arribar sa revelació: M’explicaren que, davant la situació de sequera greu a Eivissa, havien decidit (per iniciativa pròpia, sense imposicions de cap autoritat) deixar d’utilitzar aigua per netejar s’exterior dels cotxes. Una decisió presa, em digueren, des de sa responsabilitat i sa coherència ambiental.

Els vaig fer notar, sense ànim de polèmica però amb un cert grau d’estupefacció, que altres centres, especialment els de ses benzineres, continuaven funcionant amb normalitat. “Ho sabem”, em respongueren. “Però naltros volem ser conseqüents.”

I què voleu que us digui? Davant aquesta actitud, em vaig sentir solidari. Em van fer un descompte pel servei incomplet (gest que els honra) i vaig tornar cap a casa amb un cotxe que per dins semblava preparat per a una exposició i per fora per a una etapa per camins de terra.

Però el més important és això: no els vaig fer cap retret. Al contrari. Continuaré duent-hi els cotxes, totes ses vegades que calgui. Perquè han estat valents, han estat conseqüents, i han decidit predicar amb s’exemple.

Si una illa assetjada per l’excés de turisme, pel consum desmesurat d’aigua i per sa manca de recursos bàsics, vol tenir algun futur, caldrà que molts altres facin com ells.

Ja sé que no tothom pot (o vol) adoptar aquesta postura. Sa pela és sa pela. Però aquells que ho fan, encara que sigui en un petit local de rentat de cotxes, mereixen que els fem costat. Si tots els negocis d’Eivissa actuassin amb aquesta consciència ambiental, potser no caldria esperar cada estiu s’arribada salvadora dels camions cisterna amb aigua de dessaladora.

 

Confessions d'un home a dieta.

Eivissa, 22 de setembre de 2025

CONFESSIONS D'UN HOME A DIETA.

Avui és un d’aquells dies que per jo marcarà un abans i un després. M'he aixecat pensant que podia menjar flaó i he acabat sa jornada amb un règim digne d’un monjo del Tibet. I no un monjo gord, no. Un d’aquells que viu en silenci, fa penitència i només menja verdureta crua amb un got d’aigua beneïda... i gràcies.

Tot va començar de sa forma més innocent: un control mèdic rutinari. Així, sense més. Després d'un estiu tan calorós, teníem de comprovar com funcionava el meu cos. Tocava fer una analítica completa, un electro i altres petites comprovacions. 

Però ai, amics i amigues, aquí és on va començar sa tragèdia.

Una setmana després, vaig tornar a sa consulta per conèixer els resultats, amb sa mateixa sensació que quan entres a judici esperant que el jutge hagi esmorzat bé. Però no.

Sa metgessa, amb veu dolça i somriure aparentment cordial, va dir-me:

- Els resultats són bons. Ara és el moment perfecte per perdre uns quilets més. Posem-nos un objectiu: baixar dels 80 kg. Que li sembla?

I jo, innocent de mi, vaig acceptar. Error! Cras error. Això no era una proposta mèdica, era un tractat de guerra disfressat de dieta.

Bé ... D'acord. Començaré el règim. I va dir-me:

- Anoti tot el que menja.

I jo, que soc molt obedient (i una mica caparrut), vaig començar a registrar-ho tot: esmorzar, mig matí, dinar, berenar, sopar… Tot el que em passava per sa boca.

Arriba la següent visita. Era s’hora de rendir comptes. I allà estava jo, davant d’ella, amb el meu quadern de notes alimentàries.

Sa metgessa comença a fiscalitzar ses meues anotacions amb sa precisió d’un inspector d’Hisenda. Quan llegeix “llet amb cacau”, em va mirar seriosament.

- Llet amb cacau i cereals per esmorzar? No. Ha de menjar una fruita. I el cacau, fora.

- I ara! Només aigua a mig matí? Error. També toca fruita. Obligat menjar alguna cosa sòlida.

- Una ensalada de crostes per dinar? Ni pensar-ho. Ses crostes, fora!

- I cafè amb un licor després del dinar? Això és pecat mortal.

Bé, no continuaré amb més exemples per no fer el relat massa llarg.

Finalment, vingué sa massacre:

- Sardinada per sopar? I flaó? Una copa de cava? I encara s’atreveix a apuntar-ho?

Va llegir-ho com si hagués escrit “verí”. Tanca els papers de cop i em clava una mirada que faria tremolar fins i tot un assassí en sèrie.

- Vostè ni se l’ha de mirar, el flaó i el cava. S’alcohol i els dolços li estan prohibits… fins i tot en pensament.

Allà vaig tocar fons. Desesperat, vaig intentar apel·lar a sa compassió humana:

 - Però és que jo soc una persona social, activa... M’agrada sortir amb els amics i amigues... Era una sortida amb els amics de sa universitat .....

Sa metgessa tornà a mirar els papers:

- “Festa Children of the 80’s”, diu això?  Amb els amics i amigues? No, no, no. Vostè només pot sortir amb la seua dona. Ni mirar-ne cap d'altra dona. I ja sap, res d'alcohol. Sabem com acaben aquestes coses!

- Però si només vaig beure aigua i vaig tornar a casa abans de mitjanit ...

- Res. Excuses inútils.

Veient sa meua cara de pena (a punt de plorar com un boix petit), em va dir amb veu seriosa però amb un puntet de pietat:

- Sé que sembl radical. Però vull que vostè canviï alguns dels seus hàbits. Si no, quan acabi el tractament, tornarà a pujar de pes i tot això no haurà servit de res. I vostè se sentirà decebut.

I ara aquí em teniu. Sense flaó, sense licor, sense cacau, sense crostes... i sense sortir de festa amb els amics i amigues. Amb sa nevera plena de fruita, bledes i fulles verdes arrencades d’un hort ecològic.

Però sabeu què? Li faré cas. Perquè el cor m’ho agrairà. I perquè, en el fons, potser sa metgessa no em vol fer patir. Només vol que deixi de menjar malament i comenci a cuidar-me una mica.

Escoles velles de Sant Francesc.

Eivissa, 21 de setembre de 2025.

ESCOLES VELLES DE SANT FRANCESC.

Avui, mirant Facebook (Fotos antigues de Formentera), m’he topat amb dues fotografies que m’han tocat l’ànima. Na Mila Dueñas Tur ha compartit unes imatges de ses escoles velles de Sant Francesc, a Formentera. Són fotos de s’aula de ses al·lotes, però només veure-les, he estat transportat immediatament a una altra època, a un temps molt diferent, però ben viu dins sa meua memòria.

Vaig anar a aquella escola entre els anys 1962 i 1965. Hi vaig començar amb només 6 anys i vaig deixar d’anar-hi als 9, quan tota sa família ens vam traslladar a viure a Eivissa. Van ser només tres anys, però d’una intensitat que no es pot mesurar. Aquella escola i aquell temps formen part essencial del meu bagatge, del que som avui.

Eren anys difícils. Formentera, com tantes altres zones rurals d’Espanya, encara arrossegava ses conseqüències d’una guerra civil que ho havia partit tot (famílies, terres, il·lusions) i d’una guerra mundial que, malgrat que ens va passar més de lluny, també va deixar la seua empremta. S’illa vivia dins una pobresa profunda, gairebé estructural. Sa vida era molt dura. Els recursos escassos, els medis limitats, i tot es feia amb esforç, amb suor i, moltes vegades, amb resignació. Però també amb una fortalesa i una solidaritat que avui costa d’imaginar.

Ses escoles no eren una excepció. S’aula dels al·lots (on vaig passar aquells tres anys) era molt semblant a sa que mostra na Mila a ses fotos. A sa foto, presidía s’estança n’Alfonso XIII (quan jo hi anava ja havien posat sa foto d’en Franco, com manava s’obligació de s’època) i una pissarra negra i immensa ocupava gairebé tota sa paret del davant. Hi havia dues taules per fila, sis en total. Eren pupitres dobles, fets tot d’una peça: taula inclinada, amb un petit forat al mig per al tinter, i dos seients de madera que es recollien cap amunt, com els del cine. Tot de madera, auster i funcional.

Es pati, com tantes altres coses, també estava dividit: un mur separava els al·lots de ses al·lotes. Aquella paret, feta segurament amb ses millors intencions del moment, simbolitzava moltes coses (les vaig entendre ja de més gros: sa distància entre gèneres, entre mons, entre maneres d’entendre sa vida). Però també era testimoni de jocs, corredisses, crits, rialles... perquè, malgrat tot, érem boixos petits. Fins i tot en temps difícils, no perdíem s'alegria.

I sa cisterna? Encara hi és. Com una peça resistent del passat que s’ha negat a desaparèixer. Quantes vegades l’hauré voltat, assegut vora seu, parlant, jugant o simplement descansant a la seua ombra?

Aquella escola era molt més que un lloc on apreníem a llegir, escriure i fer números. Era un espai de vida, un punt de trobada, un refugi dins una Formentera encara molt tancada, però plena de dignitat. Allà, entre parets humils i mobiliari bàsic, ens formaren com a persones. Es transmetien valors. Es compartia tot el que es tenia (que no era gaire), però tot era sincer.

Gràcies, Mila, per aquestes fotos. No són només dues imatges: són portals oberts a un passat que molts tenim guardat en un racó íntim del cor. I avui, gràcies a tu, aquell al·lot que vaig ser ha tornat a seure al seu pupitre de madera, amb el tinter al mig, i ha tornat a mirar sa pissarra com si fos el primer dia.

Algunes fotos de ses escoles a l'actualitat:

Esperant un miracle.

Eivissa, 20 de setembre de 2025.

ESPERANT UN MIRACLE.

 

Ja no podia esperar més. I no és una manera de parlar: era una qüestió de supervivència, d’higiene bàsica, de salut mental. Feia setmanes (potser mesos) que esperava un miracle. Un miracle senzill, sense focs artificials, ni àngels cantant, ni fenòmens paranormals. Només volia una ploguda. Una trista ploguda. Quatre gotes, un ruixat generós, una tempesta d’estiu d’aquelles que et fan quedar a casa, apagar el mòbil i mirar per sa finestra mentre plou. Però res. Zero. El cel, completament clar. Sa terra, seca. I jo... jo amb el cotxe fet una autèntica vergonya.

I mentrestant, jo, fidel com un devot, actualitzant obsessivament sa pàgina de s’AEMET. Esperant que canviessin ses icones del sol per núvols grisos amb ratlletes blaves. Cada vegada que apareixia un “40% de probabilitat de precipitació”, m’il·luminava s’esperança. Però com sempre: ni rastre d’aigua. I aquell 40% resultava ser tan real com els horòscops. Definitivament, he arribat a pensar que sa pluja és una d’aquestes coses del passat que només surten als llibres de text o als records dels vells del lloc.

Cada dia, sa situació a s’illa es fa més crítica. Eivissa, que sempre ha estat un paradís (bé .. amb permís de sa massificació turística, els preus de s’habitatge i els influencers), ara s’està convertint (a poc a poc) en un desert. Ses reserves d’aigua estan tan baixes que ben aviat haurem de beure aigua amb "goteo".  I ara, finalment, ses autoritats (aquells éssers que només apareixen quan hi ha inauguracions o rodes de premsa amb canapès) han decretat s’alerta per sequera. Bravo. Ja era s'hora. Han trigat tant que em pensava que esperaven que ens momifiquéssim tots abans d’actuar.

Però tornem al drama principal: es meu cotxe. Per què tanta fe en la pluja? Doncs perquè, sincerament, era s’única esperança que em quedava per netejar-lo. Estava tan brut que si hagués estat viu, m’hauria denunciat per negligència. Per fora, acumulava capes de pols, sal, fang i terra que podrien fer-se servir per a una excavació arqueològica. I per dins... bé, per dins era un altre món. Ses netes havien deixat es cotxe ple de restes de galetes, sucs, joguines oblidades i alguna sabata desaparellada. Ses estoretes estaven tan plenes de vida que si hagués passat un biòleg per allí, hauria demanat finançament per estudiar aquell microecosistema.

Però jo encara tenia esperança. Pensava: ja plourà, ja ho veureu, no caldrà gastar aigua, sa natura és sàvia... Sí, clar. Tan sàvia que, quan finalment va caure alguna cosa del cel, no era pluja: era pols. Va ploure terra. En lloc de netejar, va empastifar-ho tot encara més. El cotxe semblava que acabava de sortir d’un ral·li pel Dakar. En aquell moment vaig entendre que ja n’hi havia prou. Prou d’esperar, prou d’il·lusions meteorològiques, prou d’autoengany. No podia esperar més.

Vaig agafar el mòbil amb decisió i vaig demanar cita a “Tu Coche”, un petit racó d’aigua i sabó, on encara creuen en una neteja ben feta. M’hi vaig presentar amb el cap baix, una mica avergonyit, com qui es confessa amb el capellà de guàrdia. Els treballadors em van mirar amb compassió. Però, per sort, sabien què havien de fer. No van dubtar. Van començar a treballar com si fossin arqueòlegs netejant una troballa antiga. A mà. Amb cura. Amb paciència infinita.

I avui, quan he anat a recollir el cotxe, m’he quedat parat. En silenci. No podia parlar. Davant meu, un miracle. Una aparició. Una visió celestial. Brillava. Feia olor de net.  M’hi he assegut dins i he sentit que entrava en un cotxe nou, com acabat de comprar. Però no, era el meu. El mateix que havia travessat platges, pluges de terra i nets armats amb galetes. El mateix. I ara tan net i diferent.

He estat a punt de plorar. Però m’he contingut, perquè ara el cotxe estava massa net per embrutar-lo amb llàgrimes. Definitivament: els miracles existeixen. Només que, de vegades, cal pagar-los en efectiu.

Seixanta-nou anys.

Eivissa, 19 de setembre de 2025.

SEIXANTA-NOU ANYS.

 

 

 

Idò sí. Segons el Registre Civil de San Francisco (ei … De Formentera, no Califòrnia), acab de fer 69 anys. Sí, sí: seixanta-nou. Una xifra d’aquelles que fan gràcia per ella mateixa. Rodona, simètrica, fàcil de recordar i, per què no dir-ho, amb certa mala fama entre els malpensats. No nomenaré ningú… però valtros ja sabeu qui sou. I no us preocupeu: estic vacunat per no perdre el sentit de s’humor.

Segons diu el registre, vaig néixer a les cinc del matí. Com podeu veure, vaig començar sa vida amb ganes i amb son. Des de sempre, mai m’ha costat aixecar-me ben de matí. Això sí, a canvi, mitja hora de siesta no me la toca ningú. Prioritats.

Enguany, com és tradició, tocava bufar espelmes i demanar un desig. I si us he de ser sincer, ja fa anys que el meu desig és el mateix: continuar celebrant sa vida amb ses persones que estim. Amb elles m’agrada compartir taula, històries, records i fins i tot silencis. Que no és poca cosa, en aquests temps tan accelerats. Res millor que un bon arròs i una sobretaula llarga, amb sa família o els amics de sempre.

I parlant de celebracions ... Ahir va passar una d’aquestes coincidències que, si l'explic, sembla que m’ho estic inventant. A les vuit del matí, com si fos sa cosa més normal del món, apareixen a casa sa meua filla i el meu net. Tot molt espontani i mica sospitós. Just en aquell mateix moment, sonà una videotrucada des d’Anglaterra. El meu fill, sa nora i ses netes, tots alhora, rient i cantant “Happy Birthday” amb accent anglès. Si en aquell moment hagués sonat un altre telèfon oferint-me una tarifa plana de llum o telefonia mòbil, haguera estat un dia rodó.😂😂

Però això no és tot, perquè ses festes d’aniversari, han millorat amb els anys. A sa tarda, com a bon jubilat actiu, vaig sortir amb els companys de la Universitat per a Majors. Teníem un d’aquells plans que anomenam “culturals”: visita a s’Aquàrium de Cap Blanc. Sempre he pensat que estar a prop de la mar relaxa. I si no relaxa, almenys refresca. Vam acabar el dia amb un sopar de grup, una sardinada com toca. A s'acabament del sopar, vam brindar amb cava. Sí, cava, i dels bons. El champagne, sincerament, ja no em cau tan bé com abans (principalment al compte corrent).

 

I si ja estàveu pensant que aquí s’acaba el relat, anau equivocats. Una curiositat: Dins del grup de la Universitat, tenc una petita colla d’amics i amigues amb els quals he compartit, casualment, alguns dels darrers aniversaris. S’any passat vaig celebrar-ho a Colòmbia (sí, sí, s’autèntica, no un bar de sa cantonada) amb uns quants d’ells. Un altre any, amb un grup més nombrós, vaig acabar la celebració per terres del Berguedà, entre bolets i un mega croissant gegant. Enguany, sorpresa: retrobament inesperat a Sant Antoni. Ho sé: potser no és un lloc tan exòtic, però no subestimeu mai sa capacitat que pot tenir un grup d’amics per convertir qualsevol lloc en una festa.

 

Arribats a aquest punt, us podríeu preguntar: què més puc demanar? Res. Bé... Potser un poc menys de colesterol, una tensió arterial obedient i una pròstata que no empreny gaire. 

Així que, seixanta-nou anys després, no puc fer altra cosa que donar gràcies. Gràcies per la gent que m’envolta, pels records que m’acompanyen i per l’humor que encara aguanta.

69 i continuam sumant. Amb bon humor, salut, família, amics... I alegria. Sobretot alegria.

Setembre: Tornar a començar.

Eivissa, 13 de setembre de 2025

SETEMBRE: TORNAR A COMENÇAR.

 

Ha arribat setembre. El mes més odiat i estimat a parts iguals. Ha tornat després de mesos de calor, gelats, platja, criatures amollades i tovalloles esteses a sa vorera de la mar. Arriba amb un aire fresquet (només de matinada), nous projectes i, sobretot, el retorn implacable a sa rutina. Sí, aquesta rutina que només pensar-hi ja em fa caure de cansament al sofà.

Tornar a sa feina, tornar als horaris, tornar a despertar amb despertador (bé, amb s’alarma del mòbil, que despertadors ja no en deuen quedar), tornar als embussos de tràfic i a ses presses. Però si per a naltros, adults resignats, això ja és dur... imaginau-vos pels boixos i boixes. 

I aquí comença es drama anual de cada setembre: sa tornada a s’escola.

Els nets són els protagonistes involuntaris. Els meus han començat el nou curs escolar. Uns més motivats que altres, tot s’ha de dir. Sa meua neta, anglesa, comença curs escolar per primera vegada. Primera escola, primer uniforme, primeres sabates que no sap si li fan mal o no i el primer trauma (ella volia anar vestida de princesa). I una cartera que, estic segur, li fa mal d’esquena només de mirar-la. Ella fa cara d’estar processant molta informació. És aquella cara de "no estic segura de si això sirà divertit ... ". Una barreja entre curiositat i preocupació, com si intuís que això de s’escola és una trampa de la qual ja no sortirà fins al .... 2038?.

Es meu net, que viu a Vila, ja sap de què va el tema. Ell, com tots els de la seua edat, arriba ben pentinat (els seus companys porten una ratlla al costat tan marcada que sembla feta amb regla), els cabells acabats de tallar i sa roba nova que encara fa olor de botiga. Tot d’estrena. Sap que aquest és el dia de lluir, que ses sabates encara no estan gastades i que, amb un poc de sort, no hauran de fer classe de veritat fins dijous. Ses companyes, en canvi, ja comencen a mostrar els primers signes d’adolescència imminent. Cossos que canvien, actituds que es transformen. Cercles tancats de boixes que parlen baixet, amb expressions misterioses i mirades que exclouen tot el que no sigui estrictament necessari. Els boixos? Encara no entenen gaire què està passant. Les miren des de lluny, amb por, i aquella clàssica cara de “millor no dir res, no sigui que em fotin una clotellada”.

Els pares? ... Ah, els pares. Uns màrtirs amb somriure amagat. Arriben a sa porta de s’escola amb cares llargues, molt estressats, una mica de pena i un molt de cafè a dins. Acompanyen els fills fins a s’entrada, els abracen amb aquella intensitat dramàtica que sembla que els enviïn a fer sa mili. Però just quan giren el cantó, una cosa màgica passa: el rostre se’ls il·lumina. Somriuen. Alleujats. Com qui acaba de deixar una motxilla de vint quilos. Tornen cap a casa, alguns fins i tot caminant més a poc a poc del normal, per disfrutar del silenci. Per fi, unes hores sense boixos! Per fi, es pot fer un cafè calent amb ses amigues sense que algú molesti. Per fi, poden repassar el mòbil sense crits de fons. És com si el setembre, per molt cruel que sigui, vengués amb una recompensa oculta: una pau momentània.

I què dir dels mestres? Herois o víctimes? Ells sí que mereixen una menció a part. Alguns arriben amb il·lusió, esperançats, amb ganes de començar. Són fàcils de reconèixer: duen bolígrafs de colors i somriuen massa. Normalment són nous. Els altres, els veterans, tenen una mirada diferent: de resignació, resistència estoica i un punt de cinisme. I després hi ha el tercer grup, el més interessant: els que ja tenen sa baixa preparada mentalment. Encara no han arribat al pati del primer dia i ja estan pensant quin dia exactament poden començar a tramitar-la sense aixecar sospites. Perquè, siguem sincers, aguantar trenta boixos hiperestimulats després de dos mesos sense horaris és, com a mínim, heroic.

Però no tot és drama infantil. Els majors? També comencem! Els adults també tenim sa nostra pròpia “tornada al col·le”. En el meu cas, hem començat ses activitats del curs a la Universitat de Majors, que és una manera elegant de dir que encara tenim ganes d’aprendre, però també que m'agrada fer un cafè amb els companys abans d'entrar a classe, caminar pels camins de sa nostra illa i de tant en tant fer algun dinaret tots junts. I ho hem celebrat com cal: anant a sa festa del Children of the 80’s, al Hard Rock Hotel d’Eivissa. Una nit plena de nostàlgia, música electrònica i gent ballant com si s'hagués d'acabar el món (demà ja parlarem de sa lumbàlgia).

El millor? S’atenció de sa direcció de s’hotel, que ens va convidar a beure, ens van regalar una motxilla per anar d’excursió i una nevereta per dur-hi s’aigua fresca. Això sí que és començar el curs amb bon peu! Ens sentíem com els alumnes que tornen d'excursió amb regals. Que diguin el que vulguin, però tornar a sa rutina així, amb una mica de festa, un beure i detalls simpàtics, fa més suportable aquest setembre tan implacable.

Conclusió? Tots tornam. Uns amb més ganes que altres, però tots. Els boixos/es tornen a s’escola, els pares a les seues rutines, els mestres a la seua trinxera, i els majors a ses nostres aules i caminades pels recons d'Eivissa i Formentera. El setembre és com un despertador: molest, sorollós i inevitable. Però també ens ordena sa vida. O, com a mínim, ens obliga a posar-nos sabates noves.

Bon curs a tothom. I sort. Ens farà falta.

Una quinta portuguesa.

Eivissa, 10 de setembre de 2025

UNA QUINTA PORTUGUESA.

 

Tots els que em coneixeu sabeu que m’agrada molt el cine. És un dels meus refugis. Un dels meus espais segurs. Després de dinar, quan el cos i el cap demana pausa, encenc sa televisió i busc alguna cosa que em permeti desconnectar. O potser reconnectar amb jo mateix. No ho sé ben bé.

El que sí que sé és que no puc amb els telediaris. Fa temps que em superen. Sa crònica diària del món (amb les seues guerres de sempre, sa destrucció disfressada de progrés, s’odi que no descansa o un canvi climàtic que tothom veu i ningú vol mirar) em pesa massa. M’estressa, m'esgota. Em roba sa calma que tant necessit. I llegir diaris no em fa cap millor servei. És el mateix paisatge, però amb més lletres i colors blancs i negres.

Així que faig zàping. Sense expectatives, però sempre amb una petita esperança. De vegades, amb sort, apareix una pel·lícula que em parla, que em troba, que m'enganxa.

Ahir em va passar. "Una quinta portuguesa". El títol em va cridar s’atenció. Em va sonar a refugi, a lloc llunyà on poder respirar. Vaig llegir el resum: drama, segones oportunitats, identitats canviades, gent que cerca un lloc on quedar-se, on deixar de fugir. I vaig pensar: Potser sí. Possiblement, avui sí.

La vaig mirar. I em va arribar al cor. No és una pel·lícula de grans efectes, ni d’aquelles que fan riure fort. No té herois ni escenes apassionades. És una història senzilla, tranquil·la, feta de silencis llargs i converses pausades. D’aquelles que no tenen pressa, com si volguessin caminar al meu costat.

El protagonista és un home que ho deixa tot enrere. Una bona feina, una vida aparentment normal, però buida després d’una pèrdua que ho trenca tot. Se’n va. Fuig, però també busca. Troba una altra manera de viure, molt diferent de la que havia conegut. Més humil, més real. I en aquest nou camí, comença a veure ses coses amb una altra mirada.

Vaig connectar amb el protagonista des del primer moment. Amb ell i amb tots els altres personatges, que no tenen grans noms ni cares conegudes, però sí ànima. Són persones que podríem trobar-nos a qualsevol lloc. Si ens aturéssim a mirar bé en trobariem moltes molt a prop.

El guió està molt ben cuidat. Ses històries que es creuen no queden penjades ni forçades. Tot flueix amb naturalitat, com si et contessin sa vida mateixa a mitja veu. Sense estridències. Sense artificis.

I quan va acabar... vaig sentir una pau estranya. D’aquelles que no es poden explicar gaire, però que t’acompanyen durant tota sa tarda. Com si la pel·lícula hagués sembrat alguna cosa dins meu: una pregunta, un record, una petita empenta per intentar ser una mica millor. Per cuidar més sa calma, els vincles, ses segones oportunitats.

Us la recoman de veritat. No perquè sigui espectacular, sinó precisament perquè no intenta ser-ho. Perquè arriba on altres no arriben. Pel fet que parla de coses senzilles però profundes: del dolor, del canvi, de la recerca d’un lloc on poder ser, simplement, un mateix.

Mirau-la si podeu. Està disponible a Movistar. Potser també us parlarà. Possiblement, també us farà una mica de companyia. A jo, me’n va fer.

He trencat amb els meus principis.

Eivissa, 8 de setembre de 2025.

HE TRENCAT AMB ELS MEUS PRINCIPIS. I tot per culpa de Casa Manolo.

 

Normalment, no som d’aquells que van proclamant als quatre vents on han menjat, amb fotos de plats, selfie amb el cambrer, etc. No, jo som d’una altra pasta. Més discret, si voleu. Dels que pensen que el menjar s’ha de disfrutar, no documentar. Algunes vegades vaig a llocs on he quedat satisfet i altres a on m’han defraudat. Però normalment no faig cap comentari de molts de llocs. Avui trencaré amb aquest principi. I ho faré per s'estimació que us tenc amics i amigues. I perquè, si no ho dic, rebent.

Vaig anar a dinar a Casa Manolo, al passeig de sa Platja d’en Bossa. Un lloc on conviuen en harmonia dues espècies ben diferents: els eivissencs de sempre i els guiris que, per alguna raó científica encara no estudiada, es torren al sol fins a adquirir sa tonalitat exacta d’una gamba vermella d’Eivissa.  

Érem quatre a taula, però com que som gent mesurada i lleugerament paranoica amb el colesterol, només vam demanar una parrillada de peix per a tres. Res d’entrades, ni tapes, ni altres per picar. Que ja ens coneixem. Si començàvem amb uns calamarsets, unes croquetes i després el pop a la gallega, acabaríem  demanant gintònics a les cinc de sa tarda. Així que vam demanar amb seny, (per cert, una virtut que s’hauria d’ensenyar a ses escoles).

Per anar obrint boca, simplement, pa amb allioli. Clàssic i senzill. I una cervesa ben fresca, d’aquelles que et fan oblidar ses preocupacions, ses obligacions pendents i que tens un WhatsApp amb un munt de missatges sense llegir. En definitiva: mel.

El peix? Idò, mirau... al punt. Ni cru ni massa cuit. Varietat generosa, quantitat més que respectable. Roja, anfós, calamars, gambes... gairebé una selecció del millor de la mar. I d’acompanyament, patates frites tallades fines i uns pebrots de Padró que, en aquest cas, no van deixar lloc a la sorpresa: uns picaven i altres no. Però no ens queixarem. S’emoció també formava part del dinar.

Ens va sobrar menjar. I no, no perquè fos dolent. No penseu malament. Simplement, perquè era massa i massa bo. I quan és massa bo, t’entregues, però el cos té els seus límits. O almenys això em diuen els meus metges i dietistes.

Les postres? Idò, gelats i un tiramisú casolà, i no d’aquells que surten d’un envàs industrial. No. Aquest feia gust de fet a la casa per un cuiner de veritat.

Més cerveses, aigua (per fer veure que som gent sana) i ni rastre de vi. No per falta de ganes, sinó perquè beure vi a 30 graus a s’ombra és un esport de risc. I perquè no volíem acabar amb sa camisa suada i xerrant pels colzes.

Sa gran sorpresa? El compte: 45 euros per cap. Ho sé. Ho sé. No és barat. Però comparat amb el que cobren a segons quin lloc per una ensalada trista i un poll a l’ast, això era pràcticament una ganga. No sé com encara no ha sortit al Diari amb titular: “Restaurante normal y asequible aparece en Platja d’en Bossa. Algunos testigos afirman que es real”.

El servei? Bé. Bé de veritat. Com a mínim no van tractar-nos com si fóssim una molèstia, que ja és molt. Atents, ràpids, i amb el detallàs final que avui en dia és gairebé una llegenda urbana: ens van convidar a un xupito. Sí, ho heu llegit bé. Gratis. I sense demanar-ho. Un gest petit, però que t’arregla el dia i et reconcilia amb s’hostaleria.

M’agradaria acabar amb una anècdota que diu molt del lloc. Just al costat nostre varen asseure dues persones conegudes. En acabar de dinar, ens vam posar a xerrar tots sis, fent una sobretaula d’aquelles que duren més que algunes relacions. Ens vam excusar al personal del restaurant, perquè a fora hi havia gent esperant, però ens van dir amb un somriure sincer (i en castellà, perquè sa simpatia no entén de llengües): “Ustedes tranquilos, disfruten. No hay ninguna prisa”.

En molts llocs, quan veuen que ja has acabat de menjar, et porten sa factura i molt amablement et conviden a deixar sa taula lliure amb s’excusa de què tenen gent esperant. Aquí, no. Aquí han estat persones professionals abans que cambrers. I això s’agraeix.

En fi, que sí, que us el recoman. I no perquè m’hagin convidat (que ja m’agradaria …  Casa Manolo si em llegiu: estic obert a negociar acords), si no perquè, en aquest món ple de decepcions culinàries i croquetes descongelades, un establiment com aquest mereix ser mencionat i destacat.

Hi tornarem ben aviat. No sigui que s’hagi acabat s’estiu i no hàgim repetit.

Un passeig per Vila? No. Gràcies.

Eivissa, 7 de setembre de 2025.

UN PASSEIG PER VILA? NO. GRÀCIES.

 

Després de moltes setmanes (tal vegada mesos) sense trepitjar Vila, ahir a sa tarda, amb un acte d’audàcia temerària i una mica d’inconsciència estival, vaig decidir-me. Sí, amics i amigues. Vaig vestir-me d’estiu (amb tot el que això implica: sandàlies, polo ben ajustat i calçó curt) i amb un optimisme poc justificat, jo i na Linita i anàrem a passejar fins al mur. Un clàssic.

Durant tot s’estiu, es nostre itinerari habitual havia estat més amable, més calmat: caminada per Ses Figueretes, Es Viver i Platja d’en Bossa. Menys gent, temperatures més agradables i, com a premi final de sa caminada, un geladet a preus normals. Per naltros era una passejada agradable lluny del festival de despropòsits que ha esdevingut aquesta illa.

Ara, tampoc ens enganyem. Fins i tot en aquestes zones “més tranquil·les”, sa brutícia i sa recollida de fems fan llàstima. Hi ha contenidors que ja podrien demanar empadronament per acumulació d’estada. Mentre caminàvem, em deman on són els responsables. On són? No ho veuen? A sopar? A una reunió? A una reunió amb sopar? Segurament a un lloc amb aire condicionat, vistes al mar i finestres opacs. 

Tornant al tema. Ahir, com deia, canviàrem de rumb. Cap a Vila! Que si continuàvem així, aviat no la coneixeríem ni en foto. I, en fi, què ens hi trobarem? Mirau, ho diré per parts.

Per començar, s’Avinguda Espanya s’ha convertit en una selva urbana. No hi ha arbres, ni animals exòtics (bé, exòtics potser sí, depèn. Com definirieu als turistes amb sandàlies i tatuatges dubtosos?), però ses voreres són un territori hostil. Ocupades fins a s’últim centímetre per tota mena de mobiliari i parafernàlia comercial: taules, cadires, pissarres amb menús bilingües (mal escrits, això sí), i un aire general de saturació estètica. Caminar-hi és tot un repte: una gimcana entre turistes desorientats, cambrers amb safates i bicicletes elèctriques sense llei ni misericòrdia.

I si parlam de Vara de Rey... ai, què t'han fet? Abans tenia aquell toc bohemi, de plaça viva, de lloc de trobada. Ara sembla una escenografia buida, un decorat d’una  pel·lícula. Terrasses mig mortes, gelateries buides, botigues de roba on només entra qui fuig de sa calor o qui practica s'art de fer veure que compra.

Sa plaça respira una estranya nostàlgia de si mateixa. I els preus, directament, aspiren a la ciència-ficció. Vam intentar fer-nos un gelat a una gelateria ben coneguda (no direm noms, però tothom la coneix) i, en veure els preus, vam fugir com si haguéssim vist el dimoni disfressat de neula. Un atracament a mà armada i sense pistola. 

El Montesol? Buit com el calaix de sous de ca meua. Ni una ànima. S’encant d’èpoques passades? Evaporat. I no precisament per l’aigua de ses màquines de neteja, que fa temps que no apareixen per allà. Sembla un hotel ocupat per fantasmes. Ni tan sols sa música d’ambient fa ambient. És una tristor silenciosa, com de lloc que ja no interessa.

Quan arribàrem al port, ja em començava a sentir estressat. Era espantós: sa brutícia, ses olors indesxifrables (una barreja entre claveguera, fregit, suor i desodorant barat) i l’assetjament constant de venedors comercials improvisats: “Le apetece cenar?”, “Quiere un mojito?”, “Disco party tonight?”. No, gràcies. No vull una paella congelada feta ahir, ni un mojito amb menta de plàstic i rom de garrafa. Simplement, vull passejar, respirar, observar... i que em deixeu tranquil. Això, avui en dia, sembla una pretensió gairebé impossible.

Amb s’esperança ferida, decidírem fer una aturada a Los Valencianos, un clàssic entre clàssics. Amb aquella nostàlgia de temps millors, demanàrem dues orxates: una petita i una gran. Ens cobraren 8,30 €. I sa cara que ens quedà? Un poema. De fet, un poema d’aquells tristos però amb regust de xufa i indignació continguda. A les nou de la nit, pràcticament no hi havia ningú. Ara entenc per què. S’orxata hauria de tenir un preu just.

Ja no arribàrem fins al mur. Ses olors, sa brutícia, sa música estrident dels locals de nit... tot plegat ens llevà ses ganes. Decidírem tornar cap a ca nostra amb la sensació d’haver fet un mal passeig. Canviàrem de carrers, a veure si hi havia més sort. Però res: el mateix panorama. Contenidors desbordats, bosses per terra, poca il·luminació i aquella sensació de ciutat deixada. 

No, no ens apeteix tornar-hi. I no ho dic amb ràbia, sinó amb tristor. Perquè estim aquesta ciutat. La coneixíem quan encara feia olor de sal i pa acabat de fer. Quan s’hi podia viure. Però així, francament, no es pot estimar. Ni tan sols es pot pasejar.